Un breu apunt sobre el convent de Sant Roc, el Beat Andrés Hibernón i la construcció de la seua capella.

Ondanaranjacope | 21 Apr 2024

Vicent Pellicer ens parla hui al seu article d'opinió del Convent de Sant Roc i el Beatet

Conta la tradició que estant de part la duquessa Juana d’Aragó, tenia uns dolors molt forts. Era el seu primer part i es temia per la seua vida i per la de la criatura. A la vista dels fets la duquessa es va encomanar va sol·licitar de les monges de Santa Clara que li deixaren un dels béns més preats d’aquell convent: la corda, o una de les cordes, que sant Francesc d’Assis feia servir com a cinturó del seu hàbit. El part de la duquessa va cursar amb tota normalitat i en prova de gratitud al sant d’Assis, a la criatura, primogènit dels ducs, se li va posar el nom de Francesc, el sant italià al què els Borja continuaren tenint-li una gran devoció. Els ducs Carles de Borja i Magdalena de Centelles decidiren fundar un convent de religiosos que pogueren prestar una missió apostòlica i social als més pobres i necessitats de la vila de Gandia i del seu ducat. Llavors, a Gandia hi havia des de temps antic una ermita dedicada a Sant Roc que estava situada en un nou espai urbà creat entre la muralla medieval i la nova muralla renaixentista acabada l’any 1564. Així, els ducs feren les gestions pertinents i entregaren l’ermita de sant Roc a la orde franciscana que es regia per la regla de Sant Pere d’Alcántara que tenia com a premisses, la pobresa, l’austeritat, la humilitat, no tindre possessions i viure dels seus propis recursos i de l’almoina; és a dir, com els orígens de la orde fundada per sant Francesc d’Assis. La decisió d’optar per uns franciscans pobres de solemnitat responia a varis condicionants. El primer era la situació econòmica per la què passava el ducat. L’altre condicionant era la conveniència de comptar amb una orde de frares que assistira els vilatans en els sagrament com ara, la confessió, així com l’ajuda social als més necessitats. Era una tasca apostòlica a la què ni els jesuïtes de la Universitat ni els canonges de la Col·legiata es podien dedicar.

Per a construir el convent, pobre i mínim, segons la regla alcantarina, es va reomplir i aplanar el fossar de la muralla medieval que estava junt a l’ermita la qual, havia de servir per als actes litúrgics. El convent es va inaugurar el 26 de maig de 1591. En els anys previs de la possessió del convent per part dels frares, Andrés Hibernón es trobava ja en Gandia. Vingué acompanyant el frare sacerdot i tots dos havien d’enllestir els preparatius de cara a l’arribada de la resta de la comunitat a fer-se càrrec del nou convent. Tot això ocorria en l’any 1588. Al poc de temps, la caritat i la bonhomia amb que Andrés Hibernón atenia als que acudien a ell en busca d’ajuda, va calar en tota la vila i la resta de la comarca i fins els ducs procuraven la seua companyia i els seus consells espirituals. La seua mort, va ocórrer el 18 d’abril de 1602. El duc estava absent però la duquessa es va afanyar per acudir tot d’una al convent i va manar cridar la presència de fra Nicolau Borràs, afamat pintor del monestir de Sant Jeroni de Cotalba per a que li fes un retrat de cos present. Gràcies a aquesta iniciativa de la duquessa, conservem la vera efígie del beat pintat moments després del seu trànsit. En el seu testament, Artemisa Dòria i Carretto va llegar dues-centes lliures valencianes per a la canonització d’Andrés Hibernón qui des del moment del seu trànsit, va ser venerat amb una gran devoció per tots els habitants de Gandia, de la Safor, de les terres de Múrcia i dels llocs per on va passar. La seua beatificació va tindre lloc el dia 13 de maig de 1791 i va omplir de goig i festes la ciutat. Amb l’ocasió de la seua pujada als altars, l’Ajuntament va contribuir amb la creació de tres comissions que s’ocuparen d’enllestir tot el necessari per a organitzar tres dies de festa gran per tota la ciutat. Les comissions posaren tota la llenya al foc per tal donar resposta a la demanda de la ciutadania. Així, la primera comissió s’havia d’encarregar de l’ornamentació de l’interior i l’exterior de la Casa Consistorial, de la banda de música, de la neteja i preparació dels carrers més cèntrics per on havia de passar la processó. La segona comissió va haver de fer una crida als gremis i organitzadors de festes de barris per a que participaren en els preparatius de les festes, especialment amb la seua intervenció en un carro triomfal, amb danses i altres amenitats. La tercera comissió havia de procurar l’abastiment de tot el necessari per atendre la població forana que acudiria a Gandia com ara, pa, vi, carn, embotit, oli, arròs, llenya de fusta i carbó, a més d’aliments per a les cavalleries. També havien de procurar l’allotjament de nombroses persones forasteres que havien de ser moltes. Segons relata el notari Sanz i Forés, les previsions desbordaren tothom i hagueren de cercar més aliments fora de la població per a cobrir les necessitats de tots els assistents a les festes.

Aquell mateix any, 1791 i a partir de la part dreta del creuer de l’església de Sant Roc començaren les obres d’una capella dedicada al beat encarregada a l’arquitecte acadèmic Francesc Pechuan -1758/1819- un dels arquitectes de l’Acadèmia de Sant Carles. La planta és de creu llatina a la que se li afegeix un capelleta o cambril a la part posterior de la capçalera o altar major. Una cúpula de mitja taronja sobre petxines marca l’espai central del creuer. Amb això i les seues grans dimensions, la capella sembla més una església dins d’una altra església. En la seua realització podem apreciar els trets d’una maduresa professional que ve determinada per una depuració del llenguatge neoclàssic que vol recordar els edificis de la Roma imperial. Tota la capella rep un tractament cromàtic uniforme de les superfícies com és la freda pàtina marmòria de colors blanc i gris aplicats a quasi tot el conjunt de la capella. Efecte que queda moderat pel daurat dels detalls ornamentals dels florons, capitells i cornises.

La construcció de la capella va finalitzar en 1816 i el 15 de juliol de 1817El cos momificat del beat Andrés Hibernón es van dipositar en l’interior d’una urna encarregada pel gremi d’argenters que estava destinada a acollir la imatge del Crist jacent del pas del Sepulcre. Amb els esdeveniments de 1936 es va escriure una de les pàgines més tristes de la història de la ciutat quan un grup de descontrolats i exaltats entraren en la capella, prengueren l’urna amb el cos del beat i la tragueren al carrer de la Vila-Nova on li pegaren foc. Algunes persones van arreplegar els ossos que quedaven que a hores d’ara estan en diversos reliquiaris.