Algunes manifestacions de religiositat popular per Vicent Pellicer

Carmen Berzosa | 31 Mar 2024

Vicent Pellicer habla en este artículo de opinión de las costumbres de Semana Santa en Gandia y la Safor

Arribat el Divendres Sant, a primera hora del matí començaven els oficis en totes les esglésies i es cantaven els Passios i les oracions pregant per l’Església, el Papa, per tots els fidels i pels no creients. La cerimònia finalitzava amb l’adoració del “Lignum Crucis” i la retirada de l’Eucaristia del Monument. La interpretació del cantus passionis a la Seu estava a càrrec dels cantors canonges i beneficiats. Per la vesprada, cap a les tres, tenia lloc l’ofici de Tenebres en el què es col·locava un gran canelobre en el presbiteri amb quinze ciris, catorze de grocs i un de blanc que representen els onze Apòstols, les tres Maries i la Mare de Déu. Es resaven quinze salms i per cada un s’apagava un ciri. Finalment, s’apagava el ciri blanc que representa la Mare de Déu, i s’amagava baix l’altar. Aleshores, l’església es quedava a fosques per tal de representar les tenebres en què va quedar el món després de la mort de Jesús. Durant el segle XIX encara tenia lloc aquest acte litúrgic. Una vegada l’església es quedava en tenebres, els xiquets i els joves feien els “fasos” que consistien en donar colps amb maces de fusta a tot allò que es podia colpejar, com bancs i confessionaris. La finalitat d’aquest renou infernal era el de simular el desordre i la confusió que hi hagué en els moments posteriors a la mort de Jesús. També se’n diu que tot aquest aldarull vol significar l’alegria del poble jueu quan Jesús va ser pres. Altres pensen que amb els sorolls provocats en els fasos hom vol confondre els mals esperits i les fúries infernals que intenten apoderar-se del món aprofitant-se del moment que Jesús no en pot tindre cura per estar enterrat. Està documentat que el Divendres Sant de 1647 “es fan sonar les batzoles -matraca, carraca- per significar los crits dels jueus”. Durant els dies de la Setmana Santa i especialment en els oficis del Dijous i Divendres Sant acudia molta gent a la Col·legiata. Seguien els oficis, escoltaven els sermons i visitaven el Monument. Això propiciava, com ja hem dit, encontres entre la gent i l’intercanvi de salutacions. I en una d’aquestes ocasions, a la tardor de l’Edat Mitjana, quan el ducat de Gandia i el comtat d’Oliva honoraven la nostra parla i la cobrien de glòria, Ausiàs March havia de cantar el seu encontre amb Teresa de la què tot d’una va quedar enamorat. I tot això va ocórrer en un Divendres Sant a l’interior de l’aleshores església parroquial de Santa Maria de Gandia. Aquell moment va quedar escrit en un dels poemes d’Ausiàs March. Quines casualitats, ja que quelcom de semblant li va ocórrer a Petrarca quan el Divendres Sant del 1327 va veure Laura a l’església de Santa Clara d’Avinyò i així mateix, en una ocasió similar però, en Dijous Sant, Dant es va enamorar de Beatriu.

El Divendres Sant tenia lloc la processó dels Sant Enterrament que era, i és, l’acte més multitudinari, i a l’hora el més imbuït de devoció en la que hi participaven les confraries religioses i els gremis. La Col·legiata de Gandia no era la institució que organitzava la processó del Divendres Sant. De la Seu tan sols eixien les processons d’aquelles confraries que tenien en ella la seua capella on es venerava la seua imatge, com ara la del Crist a la Columna o la Flagel·lació. El Capítol Eclesiàstic es desentenia de qualsevol manifestació religiosa de caràcter popular; les acceptava i aprovava però, no es responsabilitzava dels seus actes. Així, amb motiu d’un dels actes més emotius del Divendres Sant com era el Desclavament que organitzava la confraria de la Sang. Una de les poques notícies, si no l’única que tenim d’aquest acte, data de 1704 quan el Capítol de la Seu va donar el seu consentiment a la confraria de la Sang per a fer ús del denominat Crist de Roda per a la representació del Desclavament i Davallament de la Creu.1 Així mateix, la confraria de la Sang s’encarregava d’organitzar la processó més cridanera de totes les que es feien durant la Setmana Santa. Al respecte, hem de destacar que no tots els actes que es celebraven per a commemorar la Passió de Crist fruïen de la devoció i dedicació respectuosa que tal commemoració requereix. Les pràctiques i costums heretats des d’antuvi esdevenien en manifestacions de superioritat de gènere i de demostracions de masclisme, com ho eren les anomenades processons de disciplinants. Es tractava de penitents, joves sobretot, que desfilaven nus de cintura cap a dalt mentres es flagelaven amb tanta força i vehemència que s’arrencaven la pell i deixaven córrer la sang, les gotes de la qual esquitxaven aquells que amb ganes corrien a veure’ls passar. Aquesta pràctica es realitzava per tot arreu de la geografia espanyola i en dies assenyalats durant la Quaresma. Un espectacle que no feia sinó alçar el menyspreu dels prudents i de cridòria per als xiquets, alhora que provocava sospirs entre les dones i joves davant aquella visió que més que provocar sentiment, tendresa o dolor respecte d’allò que s’estava commemorant, el que feia era moure a la risa i burla. Cert bisbe deia en 1776 que al ver los empalados desnudos de medio cuerpo arriba y a los disciplinantes con las espaldas al aire, ocurría que las procesiones nocturnas eran “una sentina de pecados”. Mozas y jóvenes, con el pretexto de ir a las procesiones, tenían “letra abierta para pasear calles y plazas, a la merced de las tinieblas”.

A Oliva, hi existia una confraria anomenada “la Tercera Orde de Penitència”, que a l’igual que la resta d’actes i processons de la Setmana Santa estava organitzada pel frares franciscans. I així, cada dimecres de la Quaresma es reunien un grup de persones en la cripta de Santa Maria la Major per tal de resar el sant Roser. A l’acte acudia gent forana al grup on hi havia dones i xiquets. En acabar de resar es feien eixir les dones i els xiquets i els homes començaven a flagelar-se. S’apagaven els llums, s’arromangaven la camisa i es flagel·laven, mentres cantaven el Miserere.2 Aquest costum que encara es practica en algunes parts del món cristià o islàmic és fruit dels moviments radicals arran les plagues que plomaven la població durant l’Edat Mitjana. Amb la Pesta Negra de 1348, Europa es va omplir de grups de disciplinants que anaven pels camins de poble en poble. Aquests grups estaven acompanyats d’un frare que els incitava a flagel·lar-se per a calmar la ira de Déu, de qui es pensava que enviava les plagues per a castigar el gènere humà pels seus pecats. Els frares eren els primers en oferir les seues carns al càstig del flagel i de vegades ho feien des de la mateixa trona des d’on predicaven i prevenien els fidels sobre els turments infernals que els esperaven si no complien al peu de la lletra els manaments de Déu. A tal extrem arribaven aquells frares en la seua prèdica que arribaven a provocar el pànic de la gent i a penedir-se públicament dels seus pecats.

Aquestes pràctiques no podien quedar fora de l’atenció de les mires il·lustrades de la Raó i així, mitjançant una ordre reial es van prohibir els disciplinants en les processons. La prohibició va tindre el seu origen en un escrit de l’arquebisbe de Toledo que donava pèls i senyals de les conseqüències derivades d’unes manifestacions que estaven basades en supersticions. Seguint els criteris del Primat d’Espanya, tots els bisbes i arquebisbes donaren ordre de suspendre aquestes demostracions en processons o qualsevol acte religiós. Les prohibicions no tingueren massa ressò entre els confrares de les confraries de la Sang que estaven formades per colles de disciplinants i feien oïts sords als manaments de l’autoritat eclesiàstica. El 6 d’abril de 1810, des del mateix Ajuntament de Gandia es recomana que aquells que volgueren acompanyar el pas de la Sang en la processó del Divendres Sant, havien de desfilar amb capes o amb vestits o trages semblants als uniformes de militar. D’altra banda, si en un principi les confraries desfilaven amb un sentit de vertadera devoció i de participació del sofriment de Crist, les processons van acabar per convertir-se en una mena d’espectacle al què hom acudia per fer-se veure i lluir la vesta. A més a més, el fet d’anar amb el rostre cobert donava peu a l’acció de bromes i actes irreverents. No ens ha d’estranyar doncs, que a partir de la segona meitat del segle XVIII en què hom vivia una mena de revolució de les idees –el Segle de les Llums- un dels objectius de polítics i eclesiàstics partidaris de la Ciència i la Raó, fora el d’acabar amb les manifestacions religioses públiques ostentoses i allunyades de la vertadera pietat. Així, l’Arquebisbe de València, a l’igual que altres prelats de tota Espanya, prohibiren les processons del Divendres Sant pel grau de decadència i irreverència a què s’havia arribat. Per tant, aquella població que volguera celebrar la tradicional processó del Sant Enterrament, prèviament havia de sol·licitar una llicència de l’arquebisbat. Així ho feren les autoritats de la nostra ciutat en l’any 1774, rebent-ne a continuació la corresponent llicència amb la condició que es desfilara sense vestes i a més, que portaren els rostres descoberts.

Gandia, Tavernes, Xeraco y Miramar vuelven a recibir la distinción Sendero Azul

La Asociación de Educación Ambiental y del Consumidor (ADEAC) reconoce su compromiso con el turismo sostenible y la conservación del entorno natural

Por ESTEBAN CARPIO MIGUELES

La Guardia Civil detiene en Gandia a cinco personas con más de media tonelada de marihuana tras montar una empresa en la Safor

La operación desarrollada a finales de enero y principios de febrero se ha saldado con cinco detenidos de edades entre los 52...

Por MIGUEL PÉREZ

Los trabajos en el puente sobre la N-332 avanzan y el tráfico desde la playa de Gandia podría reabrirse en un mes

La Demarcación de Carreteras del Estado en la Comunitat Valenciana, dependiente del Ministerio de Transportes y Movilidad Sostenible, ha informado sobre los...

Por MIGUEL PÉREZ