Un esguit en els records de la memòria
Ondanaranjacope | 19 May 2024
L’Impromtu és un espai curt i concís en el què amb poques paraules procure fer una ullada a la història i al patrimoni que conservem més o menys en bon estat, el patrimoni que no es conserva tant bé però també d’aquell patrimoni desaparegut o dispers. Com he fet en les dues últimes setmanes. Hui però, seré més subjectiu i faré un passeig pels records que aquests dies primaverals m’han dut a la memòria.
Aquests dies de primavera en què m’arriba la flaira de les flors del gesmiler japonès que s’enfila per una de les gelosies de fusta de la meua terrassa, em venen a la memòria els meus anys d’adolescent. Sempre que feia bon temps i no tinguera obligacions escolars m’agradava eixir de la ciutat i recórrer les seues rodalies, ja fos caminant o en bicicleta. Unes vegades em dirigia cap a les vessants del Molló de la Creu pel camí de Marxuquera. D’altres, agafava el camí fondo en direcció a l’Alqueria del Duc, llavors abandonada a les inclemències del temps i dels oratges. També m’agradava visitar el cementeri al què hi arribava creuant el riu pel pont de ferro del ferrocarril d’Alcoi. Era una mica perillós ja que alguns trams els havia de fer posant un peu davant l’altre per un dels rails de la via. Per allà on anava ho observava tot, gaudia sense proposar-m’ho de la natura que m’envoltava i, dic sense proposar-m’ho perquè llavors hom no anava a gaudir del camp, de les afores, del paisatge, per tal de fugir de la contaminació urbana. La gent eixia de la ciutat en solitari o en grups i de manera animosa per celebrar qualsevol festa: al gener, a l’ermita de Sant Antoni; els dies de Pasqua Florida, a l’ereta de Carbó que estava poc després de passar el barranc de Beniopa direcció València. La platja encara quedava molt lluny i només es reservava per a la temporada d’estiu; generalment, una vegada passada la festivitat del Corpus i acabades les comunions d’amics o familiars a les què gairebé s’havien de complir. L’ereta de Carbó com qualsevol l’altra, en temps antics servien per a trillar el blat o assecar productes agrícoles però, només les recorde plenes de taronges escampades per assecar-les al sol. Perdien el seu color natural i la seua pell començava a mostrar el blau verd de la floridura que amarava l’aire amb la seua característica olor a podrit. Llavors, algú sempre deixava caure allò de “les deixen podrir al sol per a fabricar penicil·lina”. I amb aquella sentència, ens assentàvem en algun marge i obríem les fiambreres. L’olor del conill fregit en tomaqueta ens atapeïa els sentits i ens feia oblidar les preocupacions infantils. Alçant la mirada cap a ponent, pel damunt les copes dels grans i frondosos pins pinyoners que queden, s’albirava la blancor de l’ermita de Santa Anna que des de feia segles guardava l’horitzó. Pujar fins allà era la meua passejada preferida. Hi havia varies maneres d’arribar a l’ermitori. Anant cap a Beniopa i al passar el pont del seu barranc girar a la dreta travessant la part baixa de les casetes de Natzaret fins arribar als peus del calvari. També, seguint la direcció de la via del tren cap a l’estació per l’actual carrer Ferrocarril d’Alcoi ens trobàvem amb l’Alqueria de les Flors. No crec que hi hagués cap altre nom més apropiat per a aquell petit paradís. Un umbracle de canyes i heura cobria un viver de plantes on també hi havia una petita reproducció de la gruta de Lourdes, producte de la moda devocional d'aquells anys. El goig que sentia l'ànima per la humil bellesa d'aquell racó era quelcom indescriptible i res ni ningú no t'impedia gaudir per uns minuts de l’atmosfera d’aquell delitós lloc que era com un glop d’aigua que refrescava la gola i l’ànima. Hi havien plantes moltes variades i fent honor al nom de l’alqueria, moltes flors i els clavells de tots els colors reeixien entremig d’aquell recés de verdor. Refrescats cos i ànima, hom reprenia el camí que passava just al costat de l’emblanquinada tanca de l’antic cementeri que, buit de les restes dels avantpassats, t’obligava a fer un pensament. Tot seguit, pegant bots per damunt les pedres per no mullar-nos les sabates travessàvem el barranc que llavors alegrava un petit corrent d'aigua i fèiem l’últim tram del camí que quedava enfonsat entre els marges dels horts de tarongers. Els ampul·losos escalons que pujaven fins l’ermita, estaven -i estan- jalonats per les blanques casetes que guardaven els taulellets originals representant les escenes de les 14 estacions del calvari. I Així fent una gran i empinada ziga-zaga arribàvem a l’explanada del davant de la magnífica ermita dedicada a la que durant segles va ser considerada patrona de la ciutat, Santa Anna. Una vegada allà, amb tot el respecte, giràvem l’esquena per dedicar-nos a gaudir d’una de les visions del que podria ser un bocí del paradís, -com diria Francesc d’Eiximenis, el savi franciscà que aconsellava el nostre duc Vell. De ben segur que va ser des d’aquest mirador que els viatgers estrangers que al llarg dels segles XVIII i XIX recalaven a casa nostra es recreaven amb la bellesa del nostre país. Entre la nòmina dels viatgers que ens visitaren al segle XVIII distingirem un irlandès ben conegut pels saforencs, el naturalista William Bowles (1705-1780) que en la seua Introducció a la Història Natural i a la Geografia Física de Espanya, publicada per primera vegada en 1775 en castellà i en 1780 en anglès, va escriure allò de: «Entre quants paratges fèrtils i deliciosos hi ha a Espanya, no crec que cap es puga comparar a l’Horta de Gandia, perquè no hi ha eloqüència suficient que baste per a descriure aquella amenitat, ni cap paratge d’Europa que ofereixa un espectacle tan bonic».
Lo más visto
El Mercat del Prado de Gandia abrirá sus puertas el 3 de diciembre como GastroMercat, EscolaMercat, MercatSound y MercArt
El nuevo espacio gastronómico contará con 13 locales que abrirán los 365 días del año en lo que será ''todo un emblema...
La Guardia Civil detiene dos chicas búlgaras cuando robaban carteras en el mercadillo de Oliva
Las autoras, de 21 y 25 años de edad, aprovechaban la aglomeración los días de mercadillo para la realización de hurtos al...
Gandia estudia ampliar el Centro de Salud del Grau
El ayuntamiento de Gandia ha aprobado la agrupación y división material de varias parcelas registrales para la futura ampliación y cesión del...
Obituario: Fallece Andrés Berzosa, toda una vida dedicada al cliente e histórico promotor del concurso de Fideuà de Gandia
Los familiares estarán hoy jueves a partir de las 17 horas en el Tanatorio Guixa y la misa funeral por el eterno...
La Policía Local de Gandia recibe un segundo premio nacional por el programa 'Agente Tutor'
La unidad de Agentes Tutores de la Policía Local de Gandia ha sido reconocida por segunda vez en el año por su...
Beniflà vuelve a ser noticia por Navidad: este año no hay jamón pero sí aguinaldo para pagar el recibo de luz y agua
Fue en 2022 cuando Beniflà saltó a nivel nacional porque el alcalde, Borja Gironés Pérez (PP) regalaba un jamón por familia con...
Lo último en Actualidad
Obituario: Fallece Andrés Berzosa, toda una vida dedicada al cliente e histórico promotor del concurso de Fideuà de Gandia
Los familiares estarán hoy jueves a partir de las 17 horas en el Tanatorio Guixa y la misa funeral por el eterno...
La Navidad más mágica llega a La Vital Gandia con la ruta de los Elfos y la ilusión del Trono Navideño
Un circuito de aventuras y el encuentro con Papá Noel y el Rey Mago Melchor convierten a La Vital en el destino...
Lo último en Deportes
El NiE Gandia se impone en el II Open Máster y logra un récord autonómico en el relevo 4x50 libre mixto +120
El club anfitrión destaca en una edición que ha contado con la participación de 240 nadadores de 25 clubes
El AC Gandia firma un resultado histórico en la Copa del Rey y de la Reina
El club se consolida entre los grandes de la halterofilia nacional con un tercer puesto femenino y una destacada cuarta plaza masculina