Un esguit en els records de la memòria
Ondanaranjacope | 19 May 2024
L’Impromtu és un espai curt i concís en el què amb poques paraules procure fer una ullada a la història i al patrimoni que conservem més o menys en bon estat, el patrimoni que no es conserva tant bé però també d’aquell patrimoni desaparegut o dispers. Com he fet en les dues últimes setmanes. Hui però, seré més subjectiu i faré un passeig pels records que aquests dies primaverals m’han dut a la memòria.
Aquests dies de primavera en què m’arriba la flaira de les flors del gesmiler japonès que s’enfila per una de les gelosies de fusta de la meua terrassa, em venen a la memòria els meus anys d’adolescent. Sempre que feia bon temps i no tinguera obligacions escolars m’agradava eixir de la ciutat i recórrer les seues rodalies, ja fos caminant o en bicicleta. Unes vegades em dirigia cap a les vessants del Molló de la Creu pel camí de Marxuquera. D’altres, agafava el camí fondo en direcció a l’Alqueria del Duc, llavors abandonada a les inclemències del temps i dels oratges. També m’agradava visitar el cementeri al què hi arribava creuant el riu pel pont de ferro del ferrocarril d’Alcoi. Era una mica perillós ja que alguns trams els havia de fer posant un peu davant l’altre per un dels rails de la via. Per allà on anava ho observava tot, gaudia sense proposar-m’ho de la natura que m’envoltava i, dic sense proposar-m’ho perquè llavors hom no anava a gaudir del camp, de les afores, del paisatge, per tal de fugir de la contaminació urbana. La gent eixia de la ciutat en solitari o en grups i de manera animosa per celebrar qualsevol festa: al gener, a l’ermita de Sant Antoni; els dies de Pasqua Florida, a l’ereta de Carbó que estava poc després de passar el barranc de Beniopa direcció València. La platja encara quedava molt lluny i només es reservava per a la temporada d’estiu; generalment, una vegada passada la festivitat del Corpus i acabades les comunions d’amics o familiars a les què gairebé s’havien de complir. L’ereta de Carbó com qualsevol l’altra, en temps antics servien per a trillar el blat o assecar productes agrícoles però, només les recorde plenes de taronges escampades per assecar-les al sol. Perdien el seu color natural i la seua pell començava a mostrar el blau verd de la floridura que amarava l’aire amb la seua característica olor a podrit. Llavors, algú sempre deixava caure allò de “les deixen podrir al sol per a fabricar penicil·lina”. I amb aquella sentència, ens assentàvem en algun marge i obríem les fiambreres. L’olor del conill fregit en tomaqueta ens atapeïa els sentits i ens feia oblidar les preocupacions infantils. Alçant la mirada cap a ponent, pel damunt les copes dels grans i frondosos pins pinyoners que queden, s’albirava la blancor de l’ermita de Santa Anna que des de feia segles guardava l’horitzó. Pujar fins allà era la meua passejada preferida. Hi havia varies maneres d’arribar a l’ermitori. Anant cap a Beniopa i al passar el pont del seu barranc girar a la dreta travessant la part baixa de les casetes de Natzaret fins arribar als peus del calvari. També, seguint la direcció de la via del tren cap a l’estació per l’actual carrer Ferrocarril d’Alcoi ens trobàvem amb l’Alqueria de les Flors. No crec que hi hagués cap altre nom més apropiat per a aquell petit paradís. Un umbracle de canyes i heura cobria un viver de plantes on també hi havia una petita reproducció de la gruta de Lourdes, producte de la moda devocional d'aquells anys. El goig que sentia l'ànima per la humil bellesa d'aquell racó era quelcom indescriptible i res ni ningú no t'impedia gaudir per uns minuts de l’atmosfera d’aquell delitós lloc que era com un glop d’aigua que refrescava la gola i l’ànima. Hi havien plantes moltes variades i fent honor al nom de l’alqueria, moltes flors i els clavells de tots els colors reeixien entremig d’aquell recés de verdor. Refrescats cos i ànima, hom reprenia el camí que passava just al costat de l’emblanquinada tanca de l’antic cementeri que, buit de les restes dels avantpassats, t’obligava a fer un pensament. Tot seguit, pegant bots per damunt les pedres per no mullar-nos les sabates travessàvem el barranc que llavors alegrava un petit corrent d'aigua i fèiem l’últim tram del camí que quedava enfonsat entre els marges dels horts de tarongers. Els ampul·losos escalons que pujaven fins l’ermita, estaven -i estan- jalonats per les blanques casetes que guardaven els taulellets originals representant les escenes de les 14 estacions del calvari. I Així fent una gran i empinada ziga-zaga arribàvem a l’explanada del davant de la magnífica ermita dedicada a la que durant segles va ser considerada patrona de la ciutat, Santa Anna. Una vegada allà, amb tot el respecte, giràvem l’esquena per dedicar-nos a gaudir d’una de les visions del que podria ser un bocí del paradís, -com diria Francesc d’Eiximenis, el savi franciscà que aconsellava el nostre duc Vell. De ben segur que va ser des d’aquest mirador que els viatgers estrangers que al llarg dels segles XVIII i XIX recalaven a casa nostra es recreaven amb la bellesa del nostre país. Entre la nòmina dels viatgers que ens visitaren al segle XVIII distingirem un irlandès ben conegut pels saforencs, el naturalista William Bowles (1705-1780) que en la seua Introducció a la Història Natural i a la Geografia Física de Espanya, publicada per primera vegada en 1775 en castellà i en 1780 en anglès, va escriure allò de: «Entre quants paratges fèrtils i deliciosos hi ha a Espanya, no crec que cap es puga comparar a l’Horta de Gandia, perquè no hi ha eloqüència suficient que baste per a descriure aquella amenitat, ni cap paratge d’Europa que ofereixa un espectacle tan bonic».
Lo más visto
Comienza el 'Gran Hermano' en Oliva: 16 cámaras con IA vigilan varias de sus calles
A la polémica de la alfalfa de los caballos y el whatsapp del control de drogas se suma ahora una nueva polémica...
Se rompe las dos muñecas por el 'mini bordillo' del centro histórico de Gandia
No es el primer accidente que ocurre ni será el último si no se le pone remedio. Este gandiense sufrió una caída...
Servicios Sociales de Gandia ayudará a Joaquín para que pueda cobrar su pensión
Era como darte contra un muro el hablar con la Tesorería de la Seguridad Social, explica la concejala del Ayuntamiento de Gandia.
Todos los conciertos de la Feria y Fiestas 2025 de Gandia serán gratuitos
La novedad es que para acceder a los conciertos en el Parc de la Festa no se realizará por el recinto ferial...
Obituario: Fallece en Gandia, Laporta el del Banesto, un enamorado de la vida, los números y el deporte
Los familiares estarán en el Tanatorio Guixa de Gandia y su misa funeral tendrá lugar a las 11.30 horas de hoy, martes,...
Belén Lomba: mi 'crimen' en la playa de Gandia
Ese fue mi 'crimen' hace hoy 35 años, dejarme llevar y llegar. Salía a merced del oleaje. Tenía 17 años, violada y...
Lo último en Actualidad
Oliva limpia caminos y ríos para prevenir inundaciones
La concejalía de Agricultura del Ayuntamiento de Oliva, que dirige Enrique Parra, ha llevado a cabo trabajos de limpieza y adecuación en...
El Punt Net de Gandia rechaza la recogida de pantallas de TV al limitarlas a solo 4 por año
Un 'fósforo' de COPE Gandia ha denunciado en La Fosforera -a través del OpiCope 661279085- lo que le ha ocurrido en el...
Lo último en Deportes
La Escuela de Pádel de Verano de Oliva continúa en septiembre
Las inscripciones están abiertas y pueden realizarse en el Club Oliva Pádel o en la Oficina del Servicio Deportivo Municipal
El CV Gandia cierra el verano con un torneo mixto de vóley playa 2x2
Este sábado 30 de agosto se celebra el último torneo del año en modalidad 2x2 mixto, con edad libre, premios, hidratación y...