Un esguit en els records de la memòria
Ondanaranjacope | 19 May 2024
L’Impromtu és un espai curt i concís en el què amb poques paraules procure fer una ullada a la història i al patrimoni que conservem més o menys en bon estat, el patrimoni que no es conserva tant bé però també d’aquell patrimoni desaparegut o dispers. Com he fet en les dues últimes setmanes. Hui però, seré més subjectiu i faré un passeig pels records que aquests dies primaverals m’han dut a la memòria.
Aquests dies de primavera en què m’arriba la flaira de les flors del gesmiler japonès que s’enfila per una de les gelosies de fusta de la meua terrassa, em venen a la memòria els meus anys d’adolescent. Sempre que feia bon temps i no tinguera obligacions escolars m’agradava eixir de la ciutat i recórrer les seues rodalies, ja fos caminant o en bicicleta. Unes vegades em dirigia cap a les vessants del Molló de la Creu pel camí de Marxuquera. D’altres, agafava el camí fondo en direcció a l’Alqueria del Duc, llavors abandonada a les inclemències del temps i dels oratges. També m’agradava visitar el cementeri al què hi arribava creuant el riu pel pont de ferro del ferrocarril d’Alcoi. Era una mica perillós ja que alguns trams els havia de fer posant un peu davant l’altre per un dels rails de la via. Per allà on anava ho observava tot, gaudia sense proposar-m’ho de la natura que m’envoltava i, dic sense proposar-m’ho perquè llavors hom no anava a gaudir del camp, de les afores, del paisatge, per tal de fugir de la contaminació urbana. La gent eixia de la ciutat en solitari o en grups i de manera animosa per celebrar qualsevol festa: al gener, a l’ermita de Sant Antoni; els dies de Pasqua Florida, a l’ereta de Carbó que estava poc després de passar el barranc de Beniopa direcció València. La platja encara quedava molt lluny i només es reservava per a la temporada d’estiu; generalment, una vegada passada la festivitat del Corpus i acabades les comunions d’amics o familiars a les què gairebé s’havien de complir. L’ereta de Carbó com qualsevol l’altra, en temps antics servien per a trillar el blat o assecar productes agrícoles però, només les recorde plenes de taronges escampades per assecar-les al sol. Perdien el seu color natural i la seua pell començava a mostrar el blau verd de la floridura que amarava l’aire amb la seua característica olor a podrit. Llavors, algú sempre deixava caure allò de “les deixen podrir al sol per a fabricar penicil·lina”. I amb aquella sentència, ens assentàvem en algun marge i obríem les fiambreres. L’olor del conill fregit en tomaqueta ens atapeïa els sentits i ens feia oblidar les preocupacions infantils. Alçant la mirada cap a ponent, pel damunt les copes dels grans i frondosos pins pinyoners que queden, s’albirava la blancor de l’ermita de Santa Anna que des de feia segles guardava l’horitzó. Pujar fins allà era la meua passejada preferida. Hi havia varies maneres d’arribar a l’ermitori. Anant cap a Beniopa i al passar el pont del seu barranc girar a la dreta travessant la part baixa de les casetes de Natzaret fins arribar als peus del calvari. També, seguint la direcció de la via del tren cap a l’estació per l’actual carrer Ferrocarril d’Alcoi ens trobàvem amb l’Alqueria de les Flors. No crec que hi hagués cap altre nom més apropiat per a aquell petit paradís. Un umbracle de canyes i heura cobria un viver de plantes on també hi havia una petita reproducció de la gruta de Lourdes, producte de la moda devocional d'aquells anys. El goig que sentia l'ànima per la humil bellesa d'aquell racó era quelcom indescriptible i res ni ningú no t'impedia gaudir per uns minuts de l’atmosfera d’aquell delitós lloc que era com un glop d’aigua que refrescava la gola i l’ànima. Hi havien plantes moltes variades i fent honor al nom de l’alqueria, moltes flors i els clavells de tots els colors reeixien entremig d’aquell recés de verdor. Refrescats cos i ànima, hom reprenia el camí que passava just al costat de l’emblanquinada tanca de l’antic cementeri que, buit de les restes dels avantpassats, t’obligava a fer un pensament. Tot seguit, pegant bots per damunt les pedres per no mullar-nos les sabates travessàvem el barranc que llavors alegrava un petit corrent d'aigua i fèiem l’últim tram del camí que quedava enfonsat entre els marges dels horts de tarongers. Els ampul·losos escalons que pujaven fins l’ermita, estaven -i estan- jalonats per les blanques casetes que guardaven els taulellets originals representant les escenes de les 14 estacions del calvari. I Així fent una gran i empinada ziga-zaga arribàvem a l’explanada del davant de la magnífica ermita dedicada a la que durant segles va ser considerada patrona de la ciutat, Santa Anna. Una vegada allà, amb tot el respecte, giràvem l’esquena per dedicar-nos a gaudir d’una de les visions del que podria ser un bocí del paradís, -com diria Francesc d’Eiximenis, el savi franciscà que aconsellava el nostre duc Vell. De ben segur que va ser des d’aquest mirador que els viatgers estrangers que al llarg dels segles XVIII i XIX recalaven a casa nostra es recreaven amb la bellesa del nostre país. Entre la nòmina dels viatgers que ens visitaren al segle XVIII distingirem un irlandès ben conegut pels saforencs, el naturalista William Bowles (1705-1780) que en la seua Introducció a la Història Natural i a la Geografia Física de Espanya, publicada per primera vegada en 1775 en castellà i en 1780 en anglès, va escriure allò de: «Entre quants paratges fèrtils i deliciosos hi ha a Espanya, no crec que cap es puga comparar a l’Horta de Gandia, perquè no hi ha eloqüència suficient que baste per a descriure aquella amenitat, ni cap paratge d’Europa que ofereixa un espectacle tan bonic».
Lo más visto
Perpetró 11 robos violentos en Gandia y pide clemencia porque no quiere pasar en la cárcel más años que un asesino
El juez Manuel Marchena, como magistrado del Supremo y ponente de la sentencia le ha denegado la acumulación de penas y le...
Rosariet la de Sema, Saoret Bacora, Juanito Rosquilla, Consuelo la dels Bataller con 99 años o la dona de Juanito l'obrer: Gandia rinde homenaje a la historia de Benipeixcar
Crecí entre abonos, con esos sacos de hierro o azufre de 50 kilos de Juanito Sanrosendo; entre olor a berenjenas y pimientos...
Fallece el profesor y escultor José Rausell Sanchis, autor del icónico Ausias March de Gandia
Aunque natural de Meliana, en l'Horta Nord, fue durante tres décadas profesor de dibujo en el instituto Ausiàs March y autor de...
Agradecimiento: La recompensa de una buena acción es haberla hecho y tú la has hecho Comisario Holgado
Hace unas semanas me dijiste que te marchabas. Lo sabía. Sabía que lo hacías con el deber cumplido. Hoy te tenemos como...
La Virgen de la Esperanza procesionará este domingo de forma extraordinaria en Gandia para celebrar el Año Jubilar
La Colegiata celebrará un rosario y una eucaristía para que los fieles participantes puedan obtener la indulgencia plenaria.
Gandia propone a la Generalitat la Cruz al Mérito Policial con distintivo azul para Carlos Holgado nuevo Comisario Principal en Valencia
Carlos Holgado ya no es Comisario en Gandia. Desde finales de abril, el día 29, que es Comisario Principal en Valencia como...
Lo último en Actualidad
Las obras de la nueva Marina de Gandia comenzarán en septiembre con una inversión de 8 millones de euros
Gandia da un paso más en la gran transformación del Grau y la playa con la presentación de la nueva Marina de...
Xeraco refuerza sus infraestructuras de telecomunicaciones para garantizar la conectividad este verano
El Ayuntamiento activa medidas para mejorar la cobertura móvil y la velocidad de conexión, respondiendo al aumento de demanda en época estival.
Lo último en Deportes
El Club Rem Grau Gandia se prepara para destacar en el Campeonato Autonómico Suma de Remo Olímpico / Clásico en Beniarrés
Más de 150 remeros competirán este domingo en una prueba clave del remo valenciano
El Club de Voleibol Arenas de Gandia logra la clasificación al Campeonato de España con su equipo benjamín masculino
Tras una destacada cuarta posición autonómica, los jóvenes del Joan XXIII se preparan para la gran cita nacional en Valladolid