Temps de Passió

Carmen Berzosa | 24 Mar 2024

Artículo de opinión del historiador Vicent Pellicer que esta semana nos habla de la celebración de la Semana Santa en Gandia

Des dels temps de l’evangelització, la religió ha esdevingut un element primordial que actuava com a regulador de la societat. Durant segles, la funció religiosa era tan autònoma, tan natural i tan important com la funció econòmica, la política, la intel·lectual, la sexual o qualsevol altra; en realitat, la funció religiosa era més vital per a l’individu i per a la comunitat que qualsevol de les altres funcions de la societat en les quals influïa molt profundament. És a dir, l’Església havia imposat la seua influència sobre l’estructura de la vida i els estaments de la societat. Des de l’aristòcrata fins el camperol. Ja ens podem imaginar doncs, aquell temps en què la Quaresma ho impregnava tot. Un temps adobat per les fonètiques i clamoroses vehemències dels sermons d’uns “professionals” que marcaven -per exemple- les distàncies que convenia guardar respecte a les relacions sexuals. La moralitat era l’objectiu primordial que convenia mantenir a ratlla contínuament. Les disbauxes de la carn eren el paradigma del pecat i en aquest sentit, fins i tot els cònjuges havien d’abstenir-se de realitzar l’acte sexual durant els dies més assenyalats de la Quaresma i encara més, de la Setmana Santa. Els actes de prevenció de la moralitat del poble arribaven al punt que, ja en 1385 els Jurats de la vila manaven que el Dimarts Sant pel matí, les dones públiques entraren en la casa de les “repenedides fins el Dissabte Sant, e que lo Dijous Sant, a vespra, lo Justícia Criminal les portara a visitar les esglésies”

En quant al començament de les manifestacions de religiositat popular de la Setmana Santa, en 1783 està documentada una imatge amb l’advocació del Crist de la Palma, una imatge de Jesús entrant triomfant en Jerusalem. A partir d’aquest moment, tots els anys es nomenaven dues persones que havien d’exercir el càrrec de clavaris de la citada imatge durant el temps que duraren les celebracions, així com la resta de l’any.

I amb la presència del Crist de la Palma, el Diumenge de Rams començava amb una missa cantada en la què tenia lloc el “sermó de la Palma” a càrrec del predicador de la Quaresma. Acte seguit, des d’una trona portàtil que s’instal·lava junt a la porta del Mercat de la plaça Major es feia la benedicció de les palmes i dels rams d’olivera o de llorer. Dies abans però, el terra de la plaça s’havia aplanat eliminant-hi els clots, agranant-la i escampant una enramada de murta per tota la plaça. Entre les palmes beneïdes el Diumenge de Rams de 1741 estaven les què l’Ajuntament havia regalat a la duquessa Maria Anna dorja i Fernández de Córdova (Gandia, 1676-Madrid, 1748) XII duquessa de Gandia i al seu espós Antonio Francisco Alfonso Pimentel, X duc de Benavente, que llavors, feia sis mesos que estaven en Gandia.
No cal dir que llavors, la gent acudia als actes del Diumenge de Rams vestida amb les millors robes que tenia o podia, perquè aquest dia hi havia la tradició d’estrenar alguna peça de roba i d’ací ve allò de “pel diumenge de rams qui no estrena no té mans”.

Un dels referents didàctics i origen de les processons penitencials és el de santa Fabiola; una dona proscrita que tenia prohibida l’entrada en l’església. Per tal de guanyar-se el perdó, el dia abans de Pasqua, Fabiola va haver de vestir amb un sac com a testimoni públic del seu error davant la basílica de Sant Joan de Laterà, a Roma. Allà es trobava junt a d’altres penitents que, una vegada tots reunits i vestits amb sacs, callats i amb els caps descoberts, esperaven que el mateix sacerdot que els havia foragitat els cridara de nou i els convidara a passar a l’interior de l’església. Aquestes penitències públiques fora dels temples anaren multiplicant-se i acabaren formant processons penitencials que acabarien organitzant-se en un Via Crucis que celebraven a Roma talment com es feia a Jerusalem. Per tant, aquestes primeres celebracions organitzades del Via Crucis en Roma, serien les primeres notícies sobre les processons de la Setmana Santa que s’escampen per tot arreu, sobretot a partir de l’expansió de les ordes mendicants, en especial, dels franciscans.

Els homes i les dones dels segles XIV I XV seguien unes pautes quotidianes de comportament basades en una conducta irregular molt allunyada de la moral cristiana. Els fraus, crims, crueltats i fins i tot el que aleshores es considerava desordres sexuals es contraposaven a la gran i forta obsessió que aquesta societat tenia front la mort. El destí de l’ànima cap a la salvació o la condemnació eterna estava present en la consciència de tothom. En conseqüència però, s’havia d’anar equilibrant la balança del Judici Final tot mitjançant un comportament més cristià, com ara la pràctica de fets pietosos i caritatius. Tot plegat, s’estava en el camí de sistematitzar un modus vivendi que no estaria massa allunyat del comportament actual que coneixem com “doble moral cristiana.” El poble doncs, assumia la seua vida irregular, plena de desordres. Davant aquesta actitud, els sermonaires, els predicadors, incitaven –i ho aconseguien- a les pràctiques religioses com la devoció, la caritat i la penitència. Així van nàixer les confraries, amb una funció estrictament de caràcter religiós de cara a la remissió dels pecats i a la salvació eterna. El fet d’agrupar-se en confraries comportava un mode més adequat de viure cristianament i més en sintonia amb els manaments de Déu i de les exigències de la Fe. Les regles establertes en els capítols de les confraries havien de seguir-se de manera estricta. Aquells confrares que no les seguien eren expulsats si no es retractaven després de les successives amonestacions que els eren dirigides. Aquest comportament de caràcter religiós aniria decantant-se cap un altre de tipus més social, més solidari i d’ajuda mútua que, si bé en principi era concebut com un comportament de caritat cristiana, amb el temps acabaria convertint-se en un fenomen dins del camp de l’ajuda mútua social i econòmica: la creació dels gremis professionals. Tot i així i malgrat la seua participació conjunta en actes religiosos, les confraries i els gremis tenien fortes diferències en funció dels seus objectius. La confraria d’origen devocional admetia entre els seus associats, membres de qualsevol ofici o professió. D’altra banda, un gremi –ofici- podia estar identificat amb una determinada confraria o bé amb varies confraries. I d’ací, sorgirien les actuals confraries que vegem en les processons de la Setmana Santa i totes juntes, en la processó del Sant Enterrament del Divendres Sant.