Què sabem dels Borja? per Vicent Pellicer

Carmen Berzosa | 04 Feb 2024

Article d'opinó de Vicent Pellicer que aquesta setmana ens parla de la familia Borja

Bon dia. Potser que l’Impromptu de hui vos sorprenga. Què sabem dels Borja? Sí, els Borja, la família valenciana més universal. Però, ull!, la família valenciana més universal són els Borja DE ROMA. S’han escrit desenes i desenes de llibres, s’han fet pel·lícules, sèries per a la televisió, obres teatrals, òperes.... tot plegat, aquest desplegament de manifestacions culturals ha servit per a donar a conèixer i enaltir els valors humans i religiosos dels Borja però també, vilipendiar-los posant-los com exemple de personatges amorals i libidinosos. Tanmateix, són sentències que no tenen fidelitat amb la història ni la importància que en el seu moment se’ls va donar. Tot i això, els Borja han sigut i continuen sent un filó que no s’esgota.

Hem de tindre present que per a la historiografia, els Borja per excel·lència són el Papa Alexandre VI i els seus fills Cèsar i Lucrècia i la seua víctima, Joan, el duc de Gandia que va aparèixer mort a ganivetades junt al riu Tíber. Els Borja valencians fincats a Roma foren i són protagonistes d’uns dels episodis més apassionants i intencionadament mal interpretats de la història de l’Església. Tot gràcies a la llegenda negra que els envolta, creada per Johanes Burckhard, Mestre de Cerimònies d’Alexandre VI però també enemic i testimoni de la mort del papa. Tant va ser l’odi dels romans contra els Borja que des del sí de la mateixa Església es va tindre cura d’esborrar la seua memòria arribant a tindre clausurats a cal i canto els apartaments que habitaven en el Vaticà fins l’any 1889. És cert que hi existeix un allau de publicacions malintencionades sobre els Borja. I en conseqüència s’ha arribat a dir que “qualsevol membre de la família estaria satisfet de l’estat actual de la memòria de la seua nissaga”. No anem a entrar en detalls com he dit, malintencionats, que tots els coneixeu que, a més cauen en el tòpic i secular error de encasellar els Borja a la família del cercle italià i de no treure-la de les estovades sotanes d’Alexandre VI. I és que, malauradament, per regla general, la nissaga Borja comença amb els papes de Roma i s’acaba amb Sant Francesc de Borja, redimidor dels “pecats” dels seus avantpassats.

Però no és d’aquesta branca familiar de la que vull parlar-vos, sinó la què ens toca més a prop. Tots sabem que els primers ducs Borja de Gandia foren dos dels fills d’Alexandre VI. Però a partir de 1483 amb el primer duc fins la mort en 1748 de la última Borja heretera directa, la XII duquessa, Maria Anna de Borja van passar moltes generacions de memòria tèrbola o desconeguda per a tots nosaltres, els gandians i saforencs i, el que és més greu, per a la majoria dels historiadors.
Algú sabria seguir la línia genealògica dels Borja i quins han estat els membres de la família que per una o altra causa mereixen el seu record? Pocs, molt pocs de nosaltres podrien contestar aquestes qüestions. Pensem que els ducs i duquesses Borja, pel fet d’haver marcat la història del ducat de Gandia, del comtat d’Oliva, del marquesat de Llombai i altres tants senyorius a través de centenars d’anys ja es mereixen una parcel·la en la nostra memòria històrica. Així mateix, són nombrosos els membres d’aquesta família que ha través dels segles han destacat en l’art de la política i la diplomàcia, exercint de virreis, de governadors, de capitans generals o d’estrategs militars. Així mateix, els Borja també es compten entre els investigadors i estudiosos de la història i les humanitats; poetes, escriptors i pel que fa a l’opció eclesiàstica, des de cardenals primats, fins humils monges de clausura, passant per un sant jesuïta. I estem ací per a trencar barreres i tòpics, per eixir-nos de l’encotillat cercle que tan sols contempla la família Borja com algun més de quatre o cinc personatges i que a més a més, cronològicament no treu del cap més enllà de Sant Francesc.
Tot i això però, hem d’agrair al Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals “Alfons el Vell”, per les publicacions que han donat i donen a conèixer al món acadèmic, la vida i circumstàncies de determinats membres de la família Borja però, llevat d’això, què es fa per mantindre viu el record de tants i tants membres de la nissaga valenciana més universal? Per tant, és clar que els Borja constitueixen un filó ben ric per a la investigació. Però, si se’n eixim de l’àmbit editorial local, la línia investigadora dels Borja no gosa trencar el cercle de la influència italiana per lo què parlar dels Borja s’ha convertit en un tòpic ja que continua investigant-se, continuen editant-se treballs molt dignes i científics però, sempre sota el prisma dels Borja italians i la seua més immediata influència en les primeres generacions dels seus descendents fins arribar al paradigma per excel·lència de la família gandiana personificada en la figura de Francesc de Borja i Aragó, IV duc de Gandia i I marquès de Llombai. I ací s’acaba tot. I per deixar constància del què dic, ací estan les escultures dels papes Calixte III i Alexandre VI i els fills d’aquest, Cèsar i Lucrècia. I per arrodonir el cercle, el sant, Francesc de Borja. On estan Pere Lluís de Borja, I duc de Gandia o Joan de Borja, II duc de Gandia, fills també d’Alexandre VI?

Per qué no recordar un altre Joan de Borja, III duc, pare del sant, amic epistolar de Lluís Vives, Humanista i admirador d’Erasme de Rotterdam, de qui va facilitar la traducció d’algunes de les seues obres mitjançant el també prolífic erasmista, Bernardo Pérez de Chinchón, canonge de la Col·legiata. Encara un altre Joan de Borja, tercer fill del sant, comte de Mayalde, de gran importància pels seus estudis d’emblemàtica, únics en el seu gènere i el seu temps. Què en sabem de les dues duquesses consorts, com ara les de la celebèrrima familia Dòria? La primera, Artemisa Dòria i Carretto, esposa de Francesc Tomàs de Borja, VI duc i VI comte d’Oliva o del seu germà Carlo Dòria, duc de Tursi, almirall de la Mediterrània, encarregat de traslladar una gran part dels súbdits moriscos expulsats des de les platges de Dénia fins el nord d’Àfrica i que va acompanyar la seua germana a la Col·legiata en el soterrar del seu cunyat. També, la segona duquesa Dòria, Artemisa Dòria i Colonna, neboda de l’anterior i casada amb el seu cosí germà, Carles de Borja, VII duc. Per tant, dues generacions dels Borja emparentades amb la família més poderosa de la República de Gènova. I així podríem estar una bona estona, repassant la memòria de ducs i duquesses i cardenals i monges fundadores de convents de clarisses com ara, les Descalzas Reales de Madrid. Per últim i per no cansar-vos, si aneu a Sevilla, visiteu el palau dels Medinaceli. Allà podreu conéixer i admirar la pintura de la duquesa Juana Fernández de Córdoba, esposa del duc Pasqual Francesc, la pintura del qual penja en la Galeria Daurada i és parella de la de Sevilla. De moment, això és tot. Tan sols vull fer servir aquestes línies per deixar ben a les clares que hem de ser conscients que el llegat històric del ducat de Gandia, del comtat d’Oliva o del marquesat de LLombai no es redueix a tres o quatre generacions de Borges. Amb tot, és clar que ens sabem part de la història dels Borja italians i sentim baix la pell l’orgull del seu lligam familiar amb l’antic ducat de Gandia, la Col·legiata, l’Antiga Universitat…

Contràriament però, aquest sentiment de lligam amb Roma ens fa sentir cada vegada més i més orfes de la nostra pròpia història. D’una història que no es queda en el terme municipal de Gandia ni tampoc en el ducat ni en la resta dels seus “antics estats”. La història dels Borja de Gandia també travessa les fronteres per a continuar sent universal i universalista. I així ho sentíen els descendents d’Alexandre VI i com a tals se sentíen protagonistes i responsables del seu paper i de la càrrega històrica i cultural que els comprometia amb les seues arrels. És per això que la importància dels Borja no s’acaba en la parcel·la acotada i reiterativa a que ens tenen acostumats sobre tot, els gestors de la política cultural de la ciutat. Així mateix, volem fer notar els desconeixement informatiu que sobre el tema tenen els mitjans de comunicació tant del nostre àmbit cultural com de fòra d’ell. I així, la televisió o la premsa diaria, les publicacions periòdiques de temes històrics, les institucions encarregades de promoure aniversaris, centenaris o qualsevol operació de màrqueting destinada a obtindre grans beneficis polítics i econòmics amb actes i cerimònies, no fan més que reiterar una i altra vegada tot el que ja sabem sobre els Borja de Roma tot oblidant-se dels de casa pròpia. La feina és i ha de se nostra i és per això que avui volem encetar un pensament nou; volem sembrar la llavor que faça dels Borja de Gandia un gran símbol col·lectiu. Uns Borja que hem de de treure de les ombres que els mantenen ocults i recuperar-los per a major glòria de la ciutat. Perquè... què en sabem dels Borja de Gandia? de les seues accions polítiques al costat de reis i ministres? Del grau de relació amb altres poderoses famílies d’Espanya o d’arreu d’Europa?. Què en sabem de l'acció política i social en els seus feus? Quina era la seua psicologia individual i col·lectiva? Quina va ser la seua relació amb les lletres o les arts plàstiques? Hauríem de començar a buscar les respostes a aquestes preguntes. Posem en valor la memòria d’allò que és nostre, patrimoni de tots els ciutadans i amb aquesta voluntat hem de sentir-nos obligats i compromesos en aquesta tasca de reconeixement i enaltiment dels Borja, de tots i cadascún dels ducs de Gandia, de les duquesses dels seus fills i filles, de tota la família.
Per cert, sabeu com es pronuncia Borgia en italià? Doncs, això!
Fins la setmana que ve.