Memòries de la placeta del Beat

Ondanaranjacope | 10 Mar 2024

Article d'opinió de Vicent Pellicer al voltant del patrimoni i història de Gandia

Entre la segona meitat dels anys 50 i els primers anys dels 60 en què els xiquets gaudíem de la joia de la infantesa, també patíem amb diferent grau les circumstàncies per les què van passar i passaven les nostres famílies durant aquells anys de postguerra. És per això que ens dedicàvem a passar el temps lliure d’escola posant en marxa la fecunda imaginació infantil. El carrer Duc Carles de Borja però, encara més la placeta del Beat, atzucac i espai privilegiat dels jocs d’aquells xiquets entre els què em trobava jo. Al llarg de l’any la placeta coneixia un seguit de celebracions que donaven principi amb una gran foguera dedicada a Sant Antoni. Havíem de recollir fusta i llenya de qualsevol lloc com ara, en els horts i jardins dels abandonats xalets que hi havia en el què ara és el carrer ferrocarril d’Alcoi.

Setmanes després, amb les falles de Sant Josep a la vista, any rere any ens organitzàvem per tal de fer una falla infantil artesanal promoguda per una “comissió” paral·lela a les comissions falleres de la gent gran que llavors no es preocupaven de fer falles infantils. Recorde una d’aquelles falletes en especial. Tractava el tema de la mancança del subministrament de petroli domèstic. Aquell que tantes llars feien servir en uns moderns foguers que costaven moltíssim de muntar i desmuntar per fer-los net. Com què aquells anys hi havia escassesa i restriccions pel subministrament públic de petroli, en els punts de venda es formaven llargues cues així què, vam pensar que la crítica de la falla seria “La cua del petroli”. El monument faller estaria rematat per un pom de brolladors d’oli negre com els sortidors d’una font ornamental fabricats amb filferro i cotó en rama però, per muntar aquella falleta calien diners, clar i els xiquets d’aleshores, de diners, a tot estirar podríem tindre uns quants xavos a la butxaca. Però, animosos com érem i emprenedors, com diuen ara, amb una caixa de sabates que feia de vidriola anàvem de casa en casa cridant i demanant ¡la voluntat pa la falla! Així, aconseguíem arreplegar uns quants duros amb els què ens dirigíem a Casa Colomina, llavors en el carrer Major i triar les nines i els ninos de cartró-pedra que disfressàvem del què era més adient a la crítica de la falla. La fusteria que hi havia en un dels baixos de la placeta era com un magatzem de fustes de qualsevol forma i grandària de les quals ens assortíem amb la generositat del propietari de qui, a més comptàvem amb la seua ajuda en la fabricació del monument que quedava arrodonit amb caixes de cartró i envoltant la base amb paper blau o gris del què fèiem servir per a folrar els llibres de l’escola. Els diners que sobraven junt amb els propis de cadascú, servirien per anar a ca la ueleta a comprar trons de bac i piulets. I això ens omplia de goig i felicitat. Els veïns visitaven la falla i ens felicitaven amb lo qual ens sentíem protagonistes d’una festa de la què volíem participar i de la què els xiquets d’aleshores estàvem marginats.

En altres moments de l’any, la placeta lluïa esplendorosa quan esdevenia punt neuràlgic de la ciutat com ara, durant la Setmana Santa en la qual, moltes de les germandats acabaven les seues processons en la placeta. Des d’allà mateix, eixia la processó del Divendres Sant. Jo vivia intensament aquells dies. La casa dels meu pares es trobava veïna a la placeta i diàriament gaudia d’aquells actes que semblen més un espectacle itinerant amanit però, de la música de les bandes i dels colors de les vestes, i no tant un acte d’autèntica devoció popular. A primera hora de la vesprada del Divendres Sant, un calidoscopi de refulgents colors morats, verds, negres, vermells, grocs, blaus omplien l’espai habitual dels nostres jocs. Era com si l’Arc de Sant Martí s’haguera esmicolat i haguera escampat els seus colors per tot arreu.

Tanmateix, la festa major de la placeta i de tot el barri era el dia del beat Andrés Hibernón, el veí que tenia cura que res de mal ens passara. No cal dir que per a gran part de la gent de Gandia i de la Safor, el beat Andrés Hibernón era i continua sent el personatge històric més reconegut i volgut dels ciutadans. També, els xiquets li teníem devoció i el respecte a la seua memòria que els nostres majors ens havien induït. De fet, quan alguns nosaltres complíem l’edat adient, no tardàvem en demanar-li a la germana Glòria que ens deixara ser acòlits de Sant Roc, l’església que presidia la plaça i que sentíem com a nostra. En el fons però, d’aquella demanda, s’amagava la promesa de dur-nos a Roma quan canonitzaren el beat. Mon pare m’explicava que va ser un home bo que es preocupava pels més desfavorits i que va deixar gran memòria en l’imaginari col·lectiu per lo què la processó que es celebra cada any en el seu honor, és la més multitudinària de totes les que recorren els carrers de la ciutat.

Bon dia i fins la pròxima.