L'últim trau

Ondanaranjacope | 28 Apr 2024

Article d'opinió de Vicent Pellicer

Passe molt de temps assegut al sofà. Ara llegint, ara escrivint, ara escoltant música o mirant la televisió. Isc a comprar el que necessite -o no- per llevar-me les ganes de menjar i de beure. De tant en tant -no massa- també xafe el carrer per acudir als compromisos socials o d'amistat. Tot açò ve a compte perquè tinc poc costum de caminar per caminar com diàriament fan molts i moltes a la meua edat. És a dir, abillar-se i anar-se'n a trescar uns quants kilòmetres. Potser hauria de fer el mateix, però la veritat és que em fa molta mandra i encara més en els mesos d'hivern que és quan millor s'està embolicat en una manteta assegut al sofà. I és clar, vulgues que no, els genolls se'n ressenten.
Tanmateix, faig els meus exercicis per no anquilosar-me completament; entre altres coses m'alce a pixar, cuinar, agafar quelcom de la nevera, rentar la roba, estendre, fer dissabte o bé regar i cuidar les plantes.
Tinc un jardí urbà a la meua terrassa on des de fa anys cultive en testos de plàstic xinesos una buguenvíl·lia que em fa unes esplèndides flors de color vermell encès; dos petits gesmilers que omplin de goig el meu olfacte durant gran part de l'any i unes quantes i variades plantes ornamentals que tinc escampades per allà i per l'interior de casa. Els gesmilers s'enreden entre ventalles de llistons de fusta, d'eixes que venen en els comerços de jardineria. Va ser en una de les ventalles que temps enrere, de cop i volta em va sobtar veure una llagosta ben crescudeta i alimentada que gairebé no es feia de notar.

Si, ja sé que una cosa porta a l'altra i tindre una terrassa amb plantes comporta haver de fer lloc als bitxos i bitxets i, és per això que, per algun racó hi fa niu un andragó a qui salude tots els estius quan, de repent, com si fos una sargantana, el veig passejar-se per alguna de les parets.
Sé que els andragons fan la seua funció biològica, així que no el moleste i punt. Ara bé, no m'esperava tindre cap llogater més i no mai m'hagués pogut pensar a trobar-me un representant d'una de les plagues bíbliques entre les meues plantes més preades. Més, al bell mig d'un centre urbà que dista bastants centenars de metres del camp obert. De menut eixos centenars de metres no ho eren tant i com que estava familiaritzat amb tota mena de bitxos, no vaig sentir cap recança a agafar aquella llagosta imprevista. Així que, durant uns instants, de bell nou em vaig sentir un xiquet i veure que no havia perdut facultats en les meus arts de caçador de bitxos incruent. Acte seguit vaig treure mig cos pel damunt la barana de la terrassa i la vaig amollar com aquell que allibera un ocell.
No hauria passat una mesada quan estant podant el gesmiler -no s'ho creureu- em torne a trobar amb la fastigosa llagosta. Com era possible que aquell bitxo hagués tornat a la meua terrassa i just en el mateix lloc on el vaig enxampar la darrera vegada? Per culpa d'ell vaig haver de podar, i gairebé deixar sense una fulla, el gesmiler que tant m'estime.
Tot d'una vaig sentir dins del meu interior com un arravatament assassí de llagostes que em va posseir. Gràcies, però, a la meua eclèctica formació en la qual també entren les influències budistes de la meua joventut i de les que queden fora les puces i les mosques, em vaig contenir i fins i tot, vaig sentir llàstima per aquell bitxo. Així que, una vegada més, el vaig atrapar i per què no es repetira el seu viatge de tornada, el vaig introduir dins un flascó de vidre en espera que se m'acudira alguna solució pràctica per a tot dos. Mentre em preparava un desdejuni monacal no deixava de fer ullades a la pobra llagosta que tractava d'enfilar-se per veure d'escapar del seu captiveri. Davant d’aquella escena, el sentiment de culpabilitat anava en augment i al cap de poca estona vaig haver d'acceptar que no tenia més remei que tornar la llagosta al seu element natural. Per a ser sincer, el dia era primaveral i totes les virtuts misericordioses reunides pel Caravaggio les vaig fer meues ja que malgrat tot, el proïsme vers aquell bitxo invertebrat i malèvol quan s'ajuntava amb els amics, em podia.
El vaig treure del flascó i amb tota la cura del món el vaig embolicar en paper d'alumini sostenint-lo a la mà mig tancada. Vaig eixir de casa disposat a trobar un lloc adient on poder alliberar-lo una vegada més.
Junts vam travessar mitja ciutat fins arribar als afores on vaig fer l'acció caritativa del dia ja que, no només vaig alliberar la llagosta per segona vegada sinó que la vaig proveir d'una immensa catifa de gespa, herbes, arbres i plantes que de ben segur no s'acabaria i, d'una vegada per totes, deixaria en pau el meu gesmiler.
Aprofitant l'ocasió, vaig continuar el meu trajecte sense rumb amb el propòsit de fer uns quants kilòmetres pels afores de la ciutat.
L'observació de tot el què m'eixia a l'encontre m'ajudava a meditar i durant més d'una hora i mitja vaig fer una bona caminada. Estava jubilat, cap ni ningú em feia frissar i ben mirat aquell exercici començava a agradar-me, així que, ves per on, fa un parell de setmanes que tinc eixa costum; com la d'estrènyer el cinturó. Però, hui, gràcies a la llagosta he hagut d'ajustar-me'l fent servir l'últim trau.