Les difícils relacions entre la Col·legiata i l'Ajuntament de Gandia

Ondanaranjacope | 03 Mar 2024

Vicent Pellicer nos cuenta cada semana un retazo de historia de Gandia y la Safor

No, no vos escaroteu. El titular fa referència a una ruptura de relacions que hi va haver -certament, molt greu- entre els Capítol de la Seu, o siga, els canonges i el Consell de la Vila, o siga, l’Ajuntament. L’episodi està farcit de moltes circumstàncies esdevingudes al llarg d’uns anys que finalment conduïren al trencament de relacions entre les dues institucions. Entre altres motius, hi havia pel mig un impost municipal i alguna cosa més de la què parlarem. Pel què fa a l’impost municipal, parlarem d’una taxa establerta a meitat del segle XVII que va estar vigent durant gairebé un segle i que es destinava a pagar les obres de reparació de la Col·legiata. Remuntant-nos en el temps, durant els segles anteriors, les carnisseries autoritzades cobraven un impost sobre la carn anomenat sisa. El seu import variava respecte la quantitat i el tipus de carn. Els diners recaptats es destinaven a cobrir les despeses generals de la vila com ara, obres urbanes, reparacions o construcció, dotació o reparació d’edificis comunals com ara l’Hospital de Sant Marc, la Casa de la Vila o l’Almodí. Així mateix, des dels temps d’Alfons el Vell, el Consell de la Vila s’havia responsabilitzat de la construcció de l’església parroquial que una vegada finalitzada passaria a ser Col·legiata que com recordareu va ser el dia de Sant Valentí de l’any 1500. Anys més tard, a l’estiu de 1570, un dels contraforts més antics que donen a la plaça Major mostrava perill d’esfondrar-se. Per tal de fer front a la reparació del contrafort i vist que no hi havia diners, el Consell de la Vila va decidir augmentar la sisa de la carn en dos diners per lliura de moltó i un diner per lliura de bou, vedella i altres carns. Amb els diners de la sisa, el contrafort es va fer nou. Es tracta del que està just, a la dreta de la Porta del Mercat. Com que la cosa de l’augment de la sisa va anar bé, gairebé un segle més tard, el Consell de la Vila va haver-hi de fer front a un altre problema estructural de la Seu. Resulta que la part exterior de la volta de la nau -en castellà “bóveda”- no estava coberta per una teulada com en l’actualitat i les filtracions eren moltes i perilloses. És per això que en 1654 se’n adonen que -i cite textualment- “...el tou estava molt derruït i perilla molt de caures y com tinga obligació Gandia de fer semblants obres per a governació de dita iglesia y per a que no vinga a més, se presentà a dit Consell lo modo y manera se avia de tenir en que es obrés, y fer una teulada damunt de dit tou per a la seua conservació.” Per a informació de tothom, hem de dir que “tou” és una paraula que al nostre país està en desús; significa blanet, fràgil, lleuger i per extensió, volta, ja que les voltes estan construïdes amb materials lleugers. Pensem en la pedra tova de Dénia o Xàbia que és una varietat de pedra més lleugera que la pedra calcària. Doncs bé, per a què tots ho entenguem millor, la part més antiga de la Seu està construïda amb pedra tova de les pedreres marines de Dénia i Xàbia, i la part més moderna o siga, des de la porta del Mercat fins a la porta dels Apòstols, es va construir amb pedra calcària de les muntanyes de Cotalba. Aclarit aquest incís, tornem al tema. Dèiem que, es va crear un impost -l’Impost del Tou- una taxa de dos diners sobre lliura de carn per a fer front a la construcció d’una coberta de teula per a preservar la volta de la nau i evitar les filtracions. Que cap ni ningú pense que la teulada que cobreix la Seu està construïda directament sobre la volta sinó sobre una estructura de fusta que permet caminar pel baix d’ella i per damunt de la volta. L’Impost del Tou s’havia de recaptar entre tots els habitants de la vila sense cap distinció, cosa que els eclesiàstics van incomplir ja que disposaven de carnisseria pròpia. Tot i això, Consell de la Vila va advertir que tota persona, inclosos els eclesiàstics, estaven obligats a contribuir econòmicament en les despeses de l’obra i de la seua conservació lo qual va contribuir al malestar dels canonges..

Durant l’estiu de l’any de 1758, les relacions entre la Col·legiata i l’Ajuntament es tensen una mica més ja que, els canonges en resposta a l’advertiment de pagar l’Impost del Tou, prohibeixen que els músics assalariats de la Seu anaren a efectuar els seus serveis professionals a l’església dels jesuïtes. Una pràctica que, fins aleshores els havia estat permesa. Els músics van rebre una sèrie de sancions econòmiques com ara multes i acomiadaments. Davant d’aquest fet, l’Ajuntament va tractar de fer veure als canonges les conseqüències socials, morals i econòmiques que tal resolució comportaria però els canonges es tancaren en banda per lo qual, mitjançant un ban públic, la ciutat va suspendre l’Impost del Tou que, recordem, servia per a efectuar obres i reparacions en la Col·legiata. Amb aquest “però tu, més”, la relació entre les dos institucions s’agreujava i es perdia la confiança i la relativa harmonia que havia perdurat durant segles. La reacció per part del Consell de la Ciutat no va ser ni més ni menys que la denúncia pública de tots aquests comportaments. Temps després, els ànims es calmaren però tot i això, la tranquil·litat no va durar molt.

Al començament de cada any, la ciutat nomenava un prestigiós religiós per a què es fera càrrec del sermó de la missa del Dimecres de Cendra. Durant la cerimònia hi havia un protocol que havia que seguir. El sermonaire de turno esperava en la sagristia fins que, arribat el moment del sermó, els canonges es dirigien a la sagristia per tal d’acompanyar-lo fins la trona mentre sonava la música de l’orgue. L’any 1760, l’honor va recaure en el jesuïta Tomás Serrano, professor en la Universitat de Gandia humanista d’ideologia ancorada en el passat i per tant, contrari al moviment progressista de la Il·lustració. Com tots els anys, la missa era extraordinària i el pare Tomàs Serrano esperava en la sagristia el moment en què devia dirigir-se a la trona acompanyat del protocol acostumat però, els canonges no es van moure del seu lloc i l’orgue també es va quedar mut. Les autoritats civils i el públic assistent quedaren perplexos. Llavors, van ser els membres de l’Ajuntament els que es dirigiren a la sagristia per acompanyar el predicador en el seu recorregut fins a la trona. Aquest desaire públic i tan notori dels canonges vers l’encarregat del sermó d’aquell any va ser quelcom que mai no havia ocorregut. La notícia va córrer com la pólvora fins arribar a Madrid. El duc va haver de prendre cartes en l’assumpte. Va escriure un seguit de cartes a les autoritats de la ciutat i sobretot una molt específica al procurador general del seus estats en el nostre país. La correspondència enviada donava les instruccions necessàries que els destinataris havien de seguir per tal d’encetar un procés judicial contra el Capítol de la Col·legiata. Però això, és un altre tema.

De tot aquest afer, podem deduir un seguit de consideracions. D’una banda, el Capítol eclesiàstic actuava d’una manera provocadora sense amagar el ressentiment que els canonges tenien vers els jesuïtes de la Universitat i contra la Companyia de Jesús. Eren temps en que la Companyia de Jesús tenia molta influència en la Cort i en part, era la responsable de moltes de les decisions polítiques contraries a la Il·lustració i els avanços científics. Sense cap ànim de justificar el comportament dels canonges, hem de tindre en compte que aquells anys del segle XVIII el clima de malestar social en contra dels jesuïtes era general. Una de les figures més destacades de la Il·lustració al nostre país va ser l’olivenc Gregori Mayans que vivia confinat en sa casa d’Oliva per no poder gaudir d’una càtedra en la Universitat de València, que estava en mans dels jesuïtes. El resultat d’aquest clima seria l’Ordre Reial d’expulsió de la Companyia de Jesús de tots els territoris de la Corona espanyola. A nivell local, l’expulsió dels jesuïtes va comportar l’extinció de la Universitat de Gandia. Anys més tard, en temps del rei Carles III, el rei Il·lustrat, els gandians veurien coronant l’edifici del nou ajuntament les quatre virtuts cardinals, les virtuts que han de tindre els polítics per fer valer el bon govern i el benestar comú de tots els ciutadans.
Moltes gràcies per l’atenció i bon cap de setmana.