Impromptu: Hist`ries i llegendes sobre els Borja

Ondanaranjacope | 26 May 2024

Artículo de opinión de Vicent Pellicer que esta semana nos habla de mitos y leyendas de la familia Borja

En l’Impromtu d’esta setmana vos parlaré sobre la llegenda negra creada al voltant dels Borja de Roma però també, vos contaré una història molt bonica de la què tots nosaltres participem.

Dies enrere, un company de gran estima ha estat visitant una ciutat del nord d’Europa. El fred i la curiositat el van empènyer a entrar en un d’eixos llocs amb una olor característica i agradable com és una llibreria. Allà dins, se li va moderar la temperatura a l’adonar-se que en una de les prestatgeries es mostrava un recull de llibres sobre The Borgias. Al veure tants llibres sobre “la més universal de les famílies valencianes” a l’amic se li va obrir el cor, emocionat com s’hi s’haguera trobat amb un familiar. I és que, tot i ser de llavor Italo-romana, els Borgia -i faig servir el cognom Borja italianitzat- són més nostres que mai des que els vam entronitzar al bell mig de la plaça de l’Escola Pia, la qual, amb tots els respectes per al meu col·legi, la rebatejaria com plaça de l’Antiga Universitat i de l’Escola Pia. El cas és que, com reclam d’aquell recull de llibres que tant va emocionar l’amic, es va adornar que junt als llibres borgians lluïa una cartelleta en la que, traduït, es podia llegir: “Els Borgia, la original dinastia del crim que va fer obscurir la Roma del Renaixement”. El curós del cas és que, això és el que pensa tothom -allà i ací- quan es parla dels Borgia d’una manera superficial i habitual. Cert és que no estic descobrint res de nou -com ja va dir el cèlebre Fernando Marías al respecte d’un nou llibre -un més- sobre Alexandre VI i els Borgia, presentat a València fa uns anys amb molt de rebombori. O siga, res de nou. Sobre els Borgia s’han escrit rius de tinta, més per a mal que pèr a bé. Pot-ser que l’enfocament literari de caràcter morbós que de sempre se li ha donat als Borgia ha donat per a editar més llibres que qualsevol altre tema arreu del món. Tanmateix, durant els darrers anys, han anat apareixent estudis acadèmics que contradiuen o neguen la llegenda negra que des de l’any de la mort del papa Alexandre VI, va escampar per tot Roma –per tot l’orbe catòlic- el que havia sigut mestre de cerimònies del Vaticà, un clergue alemany de nom Johannes Burkhard i darrere d’ell, l’Església Catòlica en bloc. Burkhard va escriure un diari en el que fil per randa, i segons el seu parer, donava per fet tot allò inexplicable referent al papa Alexandre VI i la seua família en qüestions d’església, de moral, de sexe o de política. El cas és que la llavor de l’alemany va germinar i de resultes de “patir aquell papa foraster”, a Roma no hi va haver altre papa estranger fins Joan Pau II. Per si això no fos poc, Juli II -1503 1513- el papa que va succeir Alexandre VI, va ordenar que es tancara a cal i canto l’anomenat apartament Borgia del Vaticà. I així les habitacions decorades pel Pinturicchio van romandre prohibides a la vista de qualsevol fins fa quatre dies, com aquell que diu. Així mateix, just després de morir Alexandre VI, els escuts i records borgians escampats per la ciutat de Roma (mireu a dalt el castell Sant’Angelo quan creueu el pont) van ser destruïts o esborrats a cops de cisell.

Abandonant la llegenda negra i els fets odiosos per enterrar en l’oblit de la història un dels millors dirigents que ha tingut l’Església Catòlica, passaré a contar-vos una història vertadera i molt bonica. Un d’aquells Borgia de Roma de nom Pere Lluís, -1462-1488- de mare desconeguda i primogènit d’Alexandre VI es va prometre amb María Enríquez, cosina germana del rei Ferran d’Aragó. Pere Lluís de Borja va vindre a Gandia a prendre possessió del ducat i aviat se’n tornà a Roma a complir amb els seus deures de Capità General de l’Exèrcit de l’Església però, sembla que no va arribar a conéixer la seua promesa. Tan bé va complir amb la seua tasca de comandant dels exèrcits del papa que va morir en una batalla defensant els interessos de son pare i de l’Església. Joan de Borja -1476?-1497- un altre fill d’Alexandre VI, va heretar el ducat i la novia del seu germà amb la qual sí que va arribar a casar-se. Però, després de deixar-la prenyada de la seua filleta Isabel, Joan també se’n va tornar a Roma perquè també havia heretat la feina del germà major. Joan no va morir en cap batalla, no; va aparèixer mort a la vora del riu Tíber assassinat per una mà desconeguda. Els dos germans van ser soterrats a l’església de Santa Maria del Populo, considerada patrona de Roma.

Acabe amb aquest llarg preludi per contar-vos quelcom que, de ben segur, tothom desconeix: A súpliques de la seua nora María Enríquez. el papa Alexandre VI va autoritzar el trasllat de les despulles dels seus fills, Pere Lluís i Joan de Borja, des de l’església romana de Santa Maria del Populo a la Col·legiata de Gandia. L’abat de Teano, localitat de la Campánia va ser l’encarregat de traslladar les despulles dels dos germans des de Roma fins Gandia i així, complir amb el desig de la duquessa María Enríquez. Era obvi que l’església que havia d’acollir els cossos dels dos primers ducs Borja i els dels seus descendents, havia de tindre una dignitat acord amb la dels cosos que anava a acollir en la seua cripta. Per això, prèviament a l’arribada de les despulles dels malaurats fills del papa, aquest va declarar Col·legiata la que fins aquell moment només era l’església parroquial de Gandia.

Era el 7 de febrer de 1500 quan els cossos entraren en la Col·legiata “a les onze hores de la nit, poch més o menys, ab gran solemnitat”. Davant el notari Lluís Erau, de la duquessa viuda i dels dignataris vinguts de Roma, es va passar a examinar dues valises de cuiro. Obriren una valisa darrere l’altra. Dins de cada valisa hi havia una caixa embolicada amb drap encerat, cosit i clavat; per baix d’aquest drap, cada caixa estava embolicada amb un drap de cànem blanc i ben cosit, damunt els quals estaven escrits els noms dels ducs. Per baix d’aquests draps de cànem blanc, hi havien uns papers per sobre un vellut negre amb una creu de fil d’or que cobria cadascuna de les caixetes on estaven els ossos embolicats amb cotó. Junt als ossos de cadascun dels germans, estaven els bastons de Capità General de la Santa Església Romana. Acabada la comprovació del contingut de les valises, el notari va alçar acta davant els testimonis “per haver memòria en lo esdevenidor”. Les despulles de Pere Lluís i Joan ocuparen el seu lloc en la cripta de la Col·legiata a les que durant segles seguiren les despulles de ducs i duquesses; despulles que a hores d’ara són pols, només pols. Pols que forma part de la nostra història, la història del ducat de Gandia, del comtat d’Oliva i del marquesat de Llombai entre altres tants senyorius. I això és tot pel moment.

Benvolguts amics i amigues que seguiu l’Impromtu setmanal de Onda Naranja. Arriba l’estiu i amb aquesta entrega, m’acomiade de tots vosaltres. M’agradaria que ens poguerem retrobar a la tardor. Fins llavors, només em queda desitjar-vos salut i felicitat.