El Passeig de les Germanies, un axioma de Gandia

Carmen Berzosa | 25 Feb 2024

Articulo de opinión del historiador Vicent Pellicer

Una vegada conquerit el castell de Bayrèn i fundada la vila, el nucli urbà de Gandia es va emmurallar en temps de Jaume II. Posteriorment, a meitat del segle XVI, el IV duc Francesc de Borja, va voler ampliar l’espai urbà pel sud alçant un nou llenç de muralla que protegira el que seria la vila nova. Tanmateix, hi existia un altre nucli urbà a l’oest i fora les muralles: El Raval. No podem oblidar però, el barri de peixaters o Grau, situat en la desembocadura del barranc de Beniopa o de Sant Nicolau. A l’interior de la vila fortificada es trobaven les institucions civils i eclesiàstiques, el palau ducal, els casals i casalots dels aristòcrates, burgesos, comerciants, llauradors propietaris, així com els habitatges de la resta de l’escala social cristiana. Al Raval, també cercat per un mur, hi vivien els musulmans, posteriorment cristianitzats i anomenats moriscos fins la seua expulsió en 1609. Des de llavors i pràcticament deshabitat, el Raval aniria ocupant-se per la població vinguda d’altres pobles i així, al llarg de tota la seua història, els habitants dels dos nuclis estigueren i visqueren separats fins l’enderrocament de les muralles en 1880. A partir però, de les transformacions socials de finals del segle XIX associades al desenvolupament industrial i urbanístic que va tindre lloc amb l’enderroc de les muralles, a l’oest del Raval va nàixer una nova zona que urbanitzada i a imitació de tantes ciutats, es coneixeria com l’eixample. La classe social ennoblida i enriquida que va suplir l’antiga noblesa com els Trènor, els Val·lier, els Moran i altres tantes famílies, es convertiren en els propietaris de les parcel·les del nou projecte urbanístic de la ciutat. L’exemple més significatiu d’aquest expansió urbanística el tenim en els carrers Val·lier i Pellers, en la plaça del Prado i en tots els seus carrers adjacents. Malgrat tot, la secular separació entre el nucli històric de la vila i el barri del Raval es va mantindre per una ampla via urbana que corria paral·lela a la part sud de l’antiga muralla. Una via transformada en un passeig urbà passeig que prompte es va dedicar a les Germanies, un moviment burgés contrari als abusos feudals però amb un radicalisme que afectava de ple els musulmans valencians que ver per on, servia de nexe d’unió entre els habitants d’una part i l’altra de la ciutat. Tanmateix i contràriament, també era la “frontera” que els separava. És a dir, el passeig de les Germanies va esdevindre una paradoxa.

Amb els anys, el desenvolupament de l’eixample del Raval i l’allargament del passeig cap a l’oest va anar esborrant el fet diferencial entre els dos costats del passeig que en el seu recorregut es va veure delimitat a l’est pel riu Serpis i a l’oest, per la carretera de circumval·lació, o siga, la vella carretera d’Almansa al Port de Gandia que finalment es convertiria en els carrers de Sant Vicent, Sant Rafael, Alzira, Marqués de Campo i avinguda d’Alacant.

Tot i la seua importància urbanística i social, el passeig és una ampla avinguda amb dues calçades que venint d’enlloc, no va enlloc. És a dir, el passeig no comença ni acaba en cap punt que arreplegue els fluxos de trànsit rodat que travessen la ciutat com ara, els carrers nomenats anteriorment. El passeig de les Germanies no té aquest objectiu i ha acabat convertint-se en una zona gairebé exclusiva de vianants que, ara sí, uneix els “barris cèntrics” de la ciutat: el Centre Històric amb el Raval però, també amb el barri de Roig de Corella, nascut on mor el passeig en l’actualitat. I dic “mor” en un sentit gairebé romàntic ja què, malauradament, ha desaparegut l’espectacular font que li donava vida i una formosa perspectiva de cara a les muntanyes de la Falconera i les pinedes de les vessants del Molló de la Creu. Algú pensarà que el passeig no hi mor allà, ja que la vida, la nova saba, està representada pels joves que practiquen skatebourding en el buit deixat per l’antiga font que d’haver fruït del lògic i necessari manteniment, no haguera quedat en la més pura desídia. Algú em va dir que “els gitanets hi anaven a prendre el bany” i això no es podia consentir. Però, m’estic desviant del tema.

Pel passeig de les Germanies caminen diàriament amunt i avall centenars de persones que van per feina, a resoldre assumptes o, simplement, per gaudir d’una passejada arribant-hi fins el final, contemplar el meravellós paissatge de les muntanyes i tot seguit, desfer el camí per a tornar a endinsar-se en el cor de la ciutat. Salvant les distàncies, el passeig de les Germanies és a Gandia el que les Rambles són a Barcelona. Ni més ni menys. I és que, al caminar per aquesta via, hom s’adona del “cosmopolitisme” de la nostra ciutat. El fenomen de la globalització ha comportat un altre fenomen, el de la multiculturalitat i, per paradoxes de la vida, el passeig es mostra com un mosaic d’individus de diverses ètnies que en el seu caminar es miren als ulls els uns als altres. I en aquest exercici social ens adonem que les lleis de la humanitat són les mateixes a ca nostra com a tot arreu i que hi existeixen diversos “ravals” diluïts en la totalitat del teixit urbà on conviuen grups socials de diverses ètnies i procedències. Talment, com des dels orígens de la nostra ciutat quan a Gandia convivien diferents races i diferents credos. Només cal que ho recordem o, si més no, que no pensem en les suposades diferències. Visquem i gaudim del nostre passeig. Mirem els ulls d’aquells amb qui ens reconeguem i amb els que tenen trets racials diferents. Tot plegat, la paradoxa del nostre passeig que alhora uneix i separa, esdevé l’espill on es mira la ciutat, en el seu axioma. Segons les seues arrels etimològiques, la paraula axioma prové del grec i significa allò que sembla just, que té valor o, allò que es considera evident, digne i sense necessitat de demostració. Entre els antics filòsofs grecs, un axioma era allò que semblava ser vertader sense necessitat de provar-ho. Així pense que és el nostre passeig; un axioma que ens aglutina i fa que gaudim de le seues terrasses, que ens saludem quan ens passegem mirant-nos als ulls de manera complaent. Sense haver de demostrar res.

Fins la setmana que ve.