El mes de febrer

Carmen Berzosa | 18 Feb 2024

Artículo de opinión del historiador Vicent Pellicer

Durant els últims dies hem tingut una conjunció de celebracions que estan relacionades entre sí. Tres celebracions que es succeeixen una rere l’altra començant pel carnestoltes, preludi joiós del dimecres de cendra que anuncia el començament de la Quaresma que enguany ha coincidit amb el 14 de febrer, o siga, el dia de sant Valentí, dia dels enamorats… Alguns pensaran que el dia dels enamorats ho han de ser tots els dies. Jo també ho pense així però, no ve mal dedicar un dia específic a l’amor d’entre tots els dies que han anat instituint-se al llarg de l’any per tal de conscienciar-nos sobre tota classe de problemes socials, malalties, ecològics, mediambientals, d’atenció al món infantil…

Sobre la figura de Valentí conta la llegenda que era un metge de Roma que es va fer sacerdot i que casava els soldats, tot i que això estava prohibit per l'emperador que ordenà la seua execució, sent decapitat entre el 269 i el 273. Altres llegendes que envolten el sant, van ser probablement inventades a França durant l'edat mitjana quan la història de Sant Valentí va començar a ser associada amb l'amor per haver casat parelles en secret després que el matrimoni fóra prohibit per l'emperador. D'una manera més poètica, la relació de Sant Valentí amb els amants també podria vindre d'Anglaterra, on a l'edat mitjana es deia que els ocells començaven a aparellar-se el 14 de febrer. Llegendes que van travessar els segles convertint Sant Valentí en el patró dels amants. Siga com siga, anem a centrar-nos a casa nostra ja que, ves per on, Sant Valentí només es va convertir en el patró dels enamorats l'any 1496 per decisió del papa Alexandre VI. Tanmateix, durant els darrers anys estem assistint a la promoció del dia 9 d’octubre, festivitat de sant Donís i data de la conquesta de la ciutat de València pel rei Jaume I, com el dia en què els enamorats es presenten uns dolços embolicats en un mocador, la mocadorà. Benvinguda siga eixa celebració i esperem que acabe arrelant entre tots els valencians de nord a sud.

Dit això, anem a centrar-nos a casa nostra respecte a la celebració del dia de Sant Valentí ja que, mitjançant una butlla del mateix papa s’elevava l’església parroquial de Santa Maria a la dignitat de Col·legiata. Mossèn Ferran Gómez d’Estremera, canonge de la catedral de València, va ser elegit el seu primer degà i va prendre possessió el 14 de febrer junt a la resta dels membres del capítol celebrant-se una solemne cerimònia que es repetia any rere any i a la que assistia el capítol de la ciutat. Un document de 1764 demostra que per aquells anys, a Gandia es celebraven més de vint processons entre les quals, estava la dedicada a Sant Valentí. A més a més, en temps més actuals, l’any 1945 es va fondre una campana de nom Valentí que es va instal·lar en la sala segona del campanar de la Seu.

Per arrodonir-ho tot amb una mica més d’història i per a donar a conèixer un fet gairebé desconegut per a tots vosaltres, el 7 de febrer de 1500, arribaren a Gandia les restes dels dos primers ducs Borja, Pere Lluís de Borja i Joan de Borja Catanei, fills del papa Alexandre VI, que estaven soterrats en la basílica de la Madonna del Popolo de Roma. Van ser rebuts per la viuda de Joan, Maria Enríquez, per a que a partir d’aquell dia les seues despulles i les dels seus successors, reposaren en la cripta de la capella major de l’església de Santa Maria, que acabava de ser declarada Col·legiata per així tindre la dignitat d’acollir l’enterrament dels ducs de Gandia.

Tornat al període de la Quaresma que acabem d’encetar, no podem deixar de fer una referència a la gastronomia, a les receptes que suplien aquells manaments de no menjar carn i que tradicionalment, han perdurat en el temps. La creació gastronòmica del nostre país ha estat molt pròdiga i plena de recursos. No debades, la nostra situació geogràfica i les característiques de la seua orografia faciliten que la varietat dels plats siga molt generosa però el Dimecres de Cendra tancaven les carnisseries i no es tornaven a obrir fins el Dissabte de Glòria per lo que l’alternativa de la carn i d’altres suculents aliments era el peix. L’any 1403, el duc Alfons el Vell envià un missatge als seus oficials en Dénia, Xàbia, Calp, Altea i Benidorm tot ordenant-los que permeteren pescar amb tota mena d’arts a fi d’abastir a València per ser temps de Quaresma i trobar-se allí el rei. No creiem doncs, que les mortificacions per abstinència de menjar carn foren causa de veritables sacrificis com tampoc el de consumir aquells aliments tradicionals en els que no hi faltaven una gran varietat de dolços i també la xocolata.

De vegades però, es donava el cas que a causa de la meteorologia, les males collites, es produïen episodis de fams i malalties. En els anys de 1730 va tindre lloc un d’aquests anys de desgràcies que va afectar gran part d’Europa; la fam era tanta que el Papa va dispensar de l’abstinència de menjar carn durant la celebració de la Quaresma. Tot i així, no creiem que molta gent tinguera una economia suficient com per a menjar carn de manera assídua. Però hi havia un sector de la societat, famílies benestants i senyors feudals, que aprofitava aquest període per tal de poder gaudir d’altres menjar, més exquisits, tot sense eixir-se’n dels preceptes de l’Església. Així, –per posar un exemple- tenim que, en 1676 la duquessa viuda de Gandia, María Ponce de León, de Madrid estant, ordena que se li envien llisses en escabetx, que se li facen tres dotzenes d’empanades, també del mateix tipus de peix o bé de llobarros buenos y otras tres docenas de truchas, si las hay este año. Tot se li havia de remetre aviat per tal de que aquestes exquisides elaboracions arribaren el Dimarts Sant a Madrid i entregar-les el dia següent a Su Magestad, la Reina, Camarera Mayor y otras señoras... Per al seu consum propi, María Ponce de León es feia portar salmó dels rius dels Pirinencs fins a la seua residència madrilenya.

A ca nostra, era costum dels peixaters el vendre una quantitat suficient de peix per al consum del veïnat. No obstant, el peix que sobrava l’anaven a vendre per les poblacions interiors per lo què durant la Quaresma de l’any 1884 a Gandia es va vendre poc de peix respecte a anys anteriors ja que els comerciants enviaven diàriament grans remeses de peix als mercats d’Andalusia i de Castella. Per tant, els preus d’aquell anys van augmentar considerablement, de tal manera que el peix resultava més car que la carn.
Tanmateix, i entre el sector social més desfavorit i a conseqüència de les abstinències alimentàries, les variades preparacions culinàries com els pastissets d’herbes, les coques de pebre i tomaca o el sucós bonítol al forn es convertiren en elaboracions tradicionals pròpies del país, les quals es mengen al llarg de tot l’any però, òbviament, amb més motiu, durant el temps de la Quaresma. En la memòria de les despeses ocasionades pel menjar dels frares de Sant Roc que assistiren els oficis de la Setmana Santa de l’any 1750 en la capella de Sant Miquel del Palau Ducal, el clergat que va oficiar, els homes que portaren el pal·li i altres que guardaren el Monument hi figura la relació dels ingredients necessaris per a la elaboració d’unes empanades a base de peix com el pagell i la tonyina; les hortalisses com les carxofes, cebes, espinacs, alls i les espècies entre les que no faltaven canella, clau, safrà, pebre, anís com tampoc, llet, mel, sucre, arròs, oli... i per acompanyar-ho tot, un bon cànter de vi. Això és tot per hui.

Fins la setmana que ve.